Parlem de la regularització extraordinària:
A. Pirla / Ramon Julià
Àgora de Treball Social de Lleida som un col·lectiu compromès amb els drets socials des d’una mirada crítica, antiracista i interseccional, i celebrem la regularització extraordinària com un pas imprescindible i una victòria de drets, sense perdre de vista tot el que queda per fer.
Durant anys hem acompanyat persones que sostenien feines essencials sense drets, vivint en un llimb —imprescindibles per a la ciutat i, alhora, invisibles administrativament—; per això, hi ha moments en què una política pública es converteix en vida, i aquest n’és un: per a moltes persones, tenir papers significa passar de la invisibilitat a existir.
En aquest context, la regularització no és només un tràmit, sinó un recorregut complex. Serveis socials i entitats elaborem informes per acreditar vulnerabilitats sovint evidents, perquè la irregularitat ja és, en si mateixa, una vulnerabilitat estructural. Tot i que aquesta validació no sempre té sentit, forma part del sistema. I hi som, perquè darrere de cada informe hi ha una vida que espera ser reconeguda.
Però aquest procés també és un periple administratiu: persones que han de demostrar qui són davant d’un sistema que desconfia per defecte. Aconseguir documentació pot implicar gestions a distància, costos, dependència de terceres persones, desplaçaments inviables o absència de relació amb institucions d’origen. Tot això sense garanties, amb terminis ajustats i amb el risc constant que qualsevol document no arribi, no sigui vàlid o arribi massa tard.
Enmig d’aquest laberint, el treball social sosté, acompanya la incertesa i conté l’angoixa. Perquè darrere de cada document hi ha molt més que un requisit: hi ha una vida en suspens, esperant que el sistema no arribi tard.
Malgrat tot, l’impacte serà clar: menys economia submergida, més estabilitat i retorn econòmic. Però disposar d’un NIE no implica accedir immediatament als drets. Prestacions com l’Ingrés Mínim Vital o la Renda Garantida de Ciutadania, així com drets vinculats a la cotització, continuaran exigint requisits que moltes persones no compliran de manera immediata. També hi haurà limitacions en l’accés a la Llei de Dependència o pensions no contributives, condicionades per criteris administratius i de residència. Això desmunta el relat de les “paguetes” i situa el focus en les oportunitats reals d’inclusió.
Obtenir un NIE no és el final, sinó l’inici d’una cursa que caldrà sostenir. Perquè aquell primer permís, d’un any, no és cap bicoca: és una oportunitat, sí, però també l’inici d’un camí marcat per la incertesa, amb l’espasa de Damocles dels papers penjant constantment sobre la vida de les persones. Comença així la pressió per complir requisits, per no fallar, per encaixar en un sistema que pot retirar allò que tot just ha concedit, amb el risc permanent de tornar a la casella de sortida.